Com podreu observar últimament tinc el blog mooolt abandonat.
Prometo tornar-hi aviat!!!

Malgrat que en John Boyne comença aquesta història explicant-nos el tràgic final que li espera a l’esposa del protagonista, no penseu que  aquesta és una novel·la trista.

El seu començament, quan el protagonista acompanya a la seva esposa a l’hospital per parlar amb els metges del càncer que aquesta pateix, us farà pensar que aquesta història serà trista o depriment. Però, sobtadament, l’autor us submergirà en un relat ple de fets històrics on el protagonista principal té al davant una aventura fantàstica. Al llarg del llibre recorrereu la història de la Rússia del últim tsar i dels fets que van provocar la caiguda d’aquest règim autocràtic.

Per a mi ha estat una manera d’introduir-me en la Història d’un país i d’una generació totalment desconeguda d’una forma apassionada i plena d’intrigues que fins a les últimes pàgines del llibre no acaben de ser desvetllades.

Una novel·la excel·lent, escrita per l’autor del noi del pijama de ratlles,  que et parla d’una Europa convulsa, sacsejada per les guerres del segle XX.

El nas de Mussolini

Posted: 28/08/2012 in llibres

Després de tantes setmanes sense escriure el millor que podia fer era escriure sobre un dels pocs llibres que he estat a punt d’abandonar ( i no una, sinó diverses vegades).

Vaig començar a llegir aquest llibre fa més de dos anys captivada per la història de la Berta Panatis, un personatge  fictici, membre del partit comunista durant la dictadura de Primo de Rivera.

La Berta té l’encàrrec d’assassinar al dictador espanyol emulant a la Violet Gibson, una irlandesa que va provar de matar a Mussolini disparant-li un tret de ben a la vora. Amb aquest objectiu la protagonista del llibre de Lluís-Anton Baulenas abandona Barcelona i, juntament amb el seu pare, marxa a un poble del Pirineus a esperar l’arribada d’un telegrama on se li comunicarà quan podrà atemptar contra Primo de Rivera.

La trama de la novel·la seria força interessant de no ser pel ritme que l’autor dóna a la història, ja que tot gira entorn al telegrama que no arriba mai i a la degradació física i psicològica que pateixen la Berta i el seu pare.

Com a “La felicidad“, l’autor, aconsegueix capbussar-nos en un ambient més aviat tràgic on (com a lector) esperes que els protagonistes tinguin alguna oportunitat de superar totes les barreres que l’autor, amb una prosa impecable, els posa al davant.

Els llibres d’en Lluís-Anton Baulenas són en general pessimistes i,  en la meva opinió, poc recomanables per a aquests temps incerts.

Què us he de dir que molts de vosaltres no sabeu?

La xarxa està inundada de protestes i comentaris, però encara no és suficient!

Els governs apliquen les retallades a les famílies, als joves, als treballadors, als malalts, als col·lectius més desafavorits de la nostra societat i ens tapen la boca dient que no és per tant, mentre per altra banda regalen milions a banquers, especuladors y personatges corruptes.

Les mesures d’ajust que volen impulsar tant el Ministeri d’Educació com la Conselleria no fan més que desafavorir el poble. Pretenen que retrocedim als temps en què nomes aquells qui tenien diners podien estudiar, frenar l’ascensor social que aquests últims anys ha funcionat tan bé.

No és una vaga de professors, com escolto dir a molts pares, és la nostra vaga.

Creieu que l’augment d’hores lectives per als professors afectarà als fills dels polítics? No, afectarà als nostres fills.

Creieu que l’augment de la ràtio d’alumnes per classe afectarà als fills dels rics? No, afectarà als nostres fills.

Creieu que el fet d’haver de pagar la formació professional afectarà als fills dels banquers? No, afectarà als nostres fills.

Creieu que la pujada de les taxes universitàries afectarà als fills de tots aquells que s’estan omplint les butxaques amb els nostres diners? No, ens afectarà a tots!

Avui manifesteu-vos!

De la manera que preferiu: al carrer, cridant a les nombroses manifestacions que avui tindrem arreu del nostre país, denunciant a la xarxa o als mitjans de comunicació, no portant els nens a l’escola, penjant pancartes a les finestres… com vulgueu, però feu saber a aquells que lluiten pel futur dels nostres fills que estem amb ells!

 

biblioteques

Posted: 04/05/2012 in molt personal

Reconec que des de petita he tingut una fascinació per aprendre coses diferents, encara que les meves notes a l’escola diguessin el contrari.

Sovint anava amb el meu germà a una petita biblioteca que hi havia a la Plaça Espanyola, a L’Hospitalet. Al costat de la porta d’entrada hi havia una taula amb una bibliotecària que controlava tot el que passava allà dintre (o al menys era la sensació que teníem els nens que ens atrevíem a entrar-hi). La sala d’adults estava gairebé vetada als menors de catorze anys que, quan aconseguíem entrar, érem sotmesos a un interrogatori durant el què gairebé desistíem de tafanejar entre aquells prestatges; la sensació que teníem era que entre les pàgines d’aquells llibres devien estar amagades coses realment perilloses, ja que si la bibliotecària de la sala d’adults ens posava tantes pegues devia ser per la nostra seguretat.

Ara des del punt de vista d’una adulta lletraferida i MMMENJALLIBRES ho veig des d’un altre punt de vista: eren les protectores d’un bé escàs!

Avui dia les biblioteques són quelcom molt integrat a les nostres ciutats (malgrat que més d’un ignora que per treure un llibre no s’ha de pagar res!) on la majoria dels estudiants estan avesats a anar-hi, encara que només sigui per compartir una estona amb els amics.

Recordo entrar en aquella biblioteca d’Hospitalet cohibida i, alhora, agraïda per què em deixessin descobrir en aquells llibres aliens coses que donaven ales a la meva imaginació. Avui en dia ja no tinc por ni vergonya, però encara sento un agraïment infinit per als que cuiden els “nostres” llibres.

història d’un avi

Posted: 09/04/2012 in molt personal

Avui que a casa nostra acaba la Setmana Santa, i s’acosta el dia en què als nostres fills els demanaran els deures a l’escola, el meu fill de catorze anys m’ha fet llegir un treball que han hagut de preparar per a l’assignatura de Català. Basant-se en unes preguntes molt bàsiques han de fer un resum de la vida d’un dels seus avis.

Mentre llegia el text he pensat que tots hauríem de fer un exercici semblant (si encara estem a temps). Seure al costat del avis i fer-los-hi preguntes sobre la seva infantesa, la seva adolescència i la seva edat adulta; preguntes com què van sentir quan van conèixer el que seria el seu primer amor o què van sentir quan va néixer el seu primer fill; preguntes com què esperen del futur o quines aventures els han marcat la vida.

Personalment m’agrada molt parlar amb la gent gran, sentir històries que (en la seva majoria) pertanyen al segle passat; històries dels inicis de la democràcia, de l’època franquista, de la postguerra o, fins i tot, de la guerra civil. Algunes d’aquestes històries moren amb ells i és una pena!

Des d’aquest blog vull felicitar als mestres de secundària per una idea que, de tan senzilla com és, a la majoria de nosaltres no se’ns hauria acudit mai: fer als nostres fills redactar la història dels seus avis.

Segurament, si comencés aquest article parlant de neurotransmissors i d’hormones molts de vosaltres dubtaríeu entre llegir aquest post o anar a veure la tele una estona. No patiu, el meu coneixement sobre aquest tema és molt petit i no tinc intenció de fer una recopilació avorridíssima dels articles que es poden trobar a la xarxa. En comptes de tot això m’agradaria parlar-vos d’una droga que el nostre organisme segrega: les endorfines.

Les endorfines són la resposta del nostre cos davant de situacions agradables com poden ser coses tan senzilles com compartir una estona amb els amics, una estona d’exercici, l’amor, riure,  sentir música, alguns aliments…

Molta gent les anomena l’hormona de la felicitat, perquè produeixen una sensació que se li assembla molt. Són un aliat molt important del nostre organisme: poden millorar el nostre sistema immunitari i ajudar-nos a superar l’estrès del dia a dia, a sortir d’una depressió, a combatre el dolor…

En aquests temps que corren trobar un producte tant beneficiós per al nostre cos (i a sobre gratis) és un gran regal que cal utilitzar urgentment.

No és necessari llegir cap llibre sobre el funcionament d’aquestes hormones que el nostre cos allibera per si sol, tampoc necessiteu gaire informació sobre el tema, però si us ve de gust llegir una estona, un llibre molt interessant és “Endorfinas – la droga natural de la felicidad” escrit per Pepe Landázuri, publicat a l’editorial Océano i del qual ha sortit la frase que dóna nom al post que esteu llegint.