“los chinos también lloran”

Posted: 27/09/2011 in molt personal

Al Prat fins que no s’ha deixat enrere la Festa Major no podem dir que el curs comença realment.

A partir d’avui, quan ja hem superat la fira, les atraccions de la Cirquera, els concerts… és quan realment ens hem de posar les piles. Comença la enyorada rutina de l’escola, aquest any més complicada per a molts pares per l’eliminació de la sisena hora a primària.

Queden records impagables com un concert, el somriure d’una criatura que observa un espectacle de circ, uns focs artificials o les llàgrimes d’un jove xinès.

Sí! Sí, ho heu entès be. Un dels records que trigaré a esborrar serà el d’un jove cuiner xinès que, impotent davant l’esbroncada d’una senyora gran (que no una gran senyora), es va girar discretament per eixugar-se les llàgrimes.

Això va succeir ahir, últim dia de la Festa Major, en un restaurant xinès d’aquells en els que tu agafes els productes crus i li portes al cuiner per que te’ls saltegi. El cuiner davant d’una horda de senyores amb plats replets de marisc anava cuinant i tornant a cadascuna el que li havia portat, excepte a una senyora que (des del principi) deia:

– Aquest no és el meu, on està el meu plat?

Poc a poc, totes les senyores van anar agafant el seu plat i marxant cap a la seva taula. Només va quedar una senyora, la que esbroncava el cuiner reclamant el seu plat. Només restava a damunt del taulell un plat i el cuiner amablement li deia a la senyora que aquell plat era l’únic que li quedava per entregar; la senyora (a qui jo havia sentit discutir abans amb les seves companyes, defensant que aquell dia no menjaria) davant de les explicacions del jove va rebutjar agafar aquell plat argumentant:

– Al meu plat hi havia tres gambes més!

Molt enfadada la senyora anava discutint amb tot aquell que se li acostava i la cara del cuiner s’anava transformant mentre li demanava que tornés a agafar el que desitgés, però que no deixés aquell plat (segurament no se’l menjaria ningú i algú recriminaria al cuiner aquell plat extra que havia preparat).

Doncs bé, al final la “senyora” va deixar aquell plat allà, no va demanar res més i segurament devia marxar cap a casa sense dinar; els cambrers es van quedar bocabadats i els altres clients que estàvem allà observàvem com el cuiner es girava d’esquena provant d’amagar el seu plor.

Aquesta història taaan llaaaaarga acaba (com no podia ser d’un altre manera) reflexionant: Heu pensat alguna vegada el nivell d’estrès d’aquest tipus de cuiners? Heu pensat en la quantitat de menjar que malbaratem als bufets lliures? Heu pensant alguna vegada en la quantitat de plats cuinats que abandonem impunement sense pensar en els que passen gana? Creieu que la “senyora” d’aquesta història aguantaria treballar en una cuina amb una calor sufocant, clients impertinents sense paciència i unes condicions laborals que segurament la majoria de nosaltres no resistiríem?

Anuncis
Comentaris
  1. Anònim ha dit:

    Pobret… però ja ho has dit: una senyora gran, i no una gran senyora.

  2. Estamos ante un choque de civilizaciones. A los chinos debemos de parecerles marcianos, no saben que la bronca y la queja permanente es el plato de cada día en occidente.

    • M. Teresa ha dit:

      Hola Susana, ara em toca a mí deixar-te un comentari….he fet un passeig per el teu bloog i m’agradat força, m’agrada la teva expresió i comparteixo moltes de les teves reflexions…enhorabona per el teu bllog. Mª TERESA…

  3. nuria ha dit:

    Dons si, es evident que no seria una gran senyora, sembla mentida que coses com aquesta passin i després d’haver estat a L’India mai podre entendre-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s