Archive for the ‘molt personal’ Category

Què us he de dir que molts de vosaltres no sabeu?

La xarxa està inundada de protestes i comentaris, però encara no és suficient!

Els governs apliquen les retallades a les famílies, als joves, als treballadors, als malalts, als col·lectius més desafavorits de la nostra societat i ens tapen la boca dient que no és per tant, mentre per altra banda regalen milions a banquers, especuladors y personatges corruptes.

Les mesures d’ajust que volen impulsar tant el Ministeri d’Educació com la Conselleria no fan més que desafavorir el poble. Pretenen que retrocedim als temps en què nomes aquells qui tenien diners podien estudiar, frenar l’ascensor social que aquests últims anys ha funcionat tan bé.

No és una vaga de professors, com escolto dir a molts pares, és la nostra vaga.

Creieu que l’augment d’hores lectives per als professors afectarà als fills dels polítics? No, afectarà als nostres fills.

Creieu que l’augment de la ràtio d’alumnes per classe afectarà als fills dels rics? No, afectarà als nostres fills.

Creieu que el fet d’haver de pagar la formació professional afectarà als fills dels banquers? No, afectarà als nostres fills.

Creieu que la pujada de les taxes universitàries afectarà als fills de tots aquells que s’estan omplint les butxaques amb els nostres diners? No, ens afectarà a tots!

Avui manifesteu-vos!

De la manera que preferiu: al carrer, cridant a les nombroses manifestacions que avui tindrem arreu del nostre país, denunciant a la xarxa o als mitjans de comunicació, no portant els nens a l’escola, penjant pancartes a les finestres… com vulgueu, però feu saber a aquells que lluiten pel futur dels nostres fills que estem amb ells!

 

Anuncis

biblioteques

Posted: 04/05/2012 in molt personal

Reconec que des de petita he tingut una fascinació per aprendre coses diferents, encara que les meves notes a l’escola diguessin el contrari.

Sovint anava amb el meu germà a una petita biblioteca que hi havia a la Plaça Espanyola, a L’Hospitalet. Al costat de la porta d’entrada hi havia una taula amb una bibliotecària que controlava tot el que passava allà dintre (o al menys era la sensació que teníem els nens que ens atrevíem a entrar-hi). La sala d’adults estava gairebé vetada als menors de catorze anys que, quan aconseguíem entrar, érem sotmesos a un interrogatori durant el què gairebé desistíem de tafanejar entre aquells prestatges; la sensació que teníem era que entre les pàgines d’aquells llibres devien estar amagades coses realment perilloses, ja que si la bibliotecària de la sala d’adults ens posava tantes pegues devia ser per la nostra seguretat.

Ara des del punt de vista d’una adulta lletraferida i MMMENJALLIBRES ho veig des d’un altre punt de vista: eren les protectores d’un bé escàs!

Avui dia les biblioteques són quelcom molt integrat a les nostres ciutats (malgrat que més d’un ignora que per treure un llibre no s’ha de pagar res!) on la majoria dels estudiants estan avesats a anar-hi, encara que només sigui per compartir una estona amb els amics.

Recordo entrar en aquella biblioteca d’Hospitalet cohibida i, alhora, agraïda per què em deixessin descobrir en aquells llibres aliens coses que donaven ales a la meva imaginació. Avui en dia ja no tinc por ni vergonya, però encara sento un agraïment infinit per als que cuiden els “nostres” llibres.

història d’un avi

Posted: 09/04/2012 in molt personal

Avui que a casa nostra acaba la Setmana Santa, i s’acosta el dia en què als nostres fills els demanaran els deures a l’escola, el meu fill de catorze anys m’ha fet llegir un treball que han hagut de preparar per a l’assignatura de Català. Basant-se en unes preguntes molt bàsiques han de fer un resum de la vida d’un dels seus avis.

Mentre llegia el text he pensat que tots hauríem de fer un exercici semblant (si encara estem a temps). Seure al costat del avis i fer-los-hi preguntes sobre la seva infantesa, la seva adolescència i la seva edat adulta; preguntes com què van sentir quan van conèixer el que seria el seu primer amor o què van sentir quan va néixer el seu primer fill; preguntes com què esperen del futur o quines aventures els han marcat la vida.

Personalment m’agrada molt parlar amb la gent gran, sentir històries que (en la seva majoria) pertanyen al segle passat; històries dels inicis de la democràcia, de l’època franquista, de la postguerra o, fins i tot, de la guerra civil. Algunes d’aquestes històries moren amb ells i és una pena!

Des d’aquest blog vull felicitar als mestres de secundària per una idea que, de tan senzilla com és, a la majoria de nosaltres no se’ns hauria acudit mai: fer als nostres fills redactar la història dels seus avis.

 

Segur que la majoria de vosaltres sabeu que el passat dissabte estava prevista una pluja de Dracònides d’una activitat extraordinària. Bé, jo d’això no hi entenc gaire, però segons tinc entès, el fenomen de les pluges d’estrelles es produeix quan el nostre planeta travessa l’antiga òrbita d’un cometa i el que observem son les restes d’aquest que entren en contacte amb l’atmosfera de la Terra (al final del post trobareu un vídeo que us ho explicarà millor).

Doncs bé, disposada a observar la pluja d’estels vaig agafar el cotxe i vaig conduir en direcció a Castelldefels buscant un racó suficientment fosc per poder observar el que molts havien pronosticat que seria un espectacle que no es tornaria a repetir fins d’aquí a deu anys. Un dels problemes que segur afectaria per veure clarament aquesta pluja tan especial era la Lluna (que estava gairebé plena) i un altre la contaminació lumínica que malgrat haver conduït molts quilòmetres no vaig poder evitar.

De la pluja vaig poder veure ben poc però, quan ni tan sols a la platja vaig poder trobar un racó de foscor, de preguntes sobre la xarxa d’enllumenat públic me’n vaig fer una pila:

Quants quilòmetres d’enllumenat hi ha al nostre voltant? A quant puja la factura d’electricitat de tants quilòmetres d’il·luminació a les carreteres? Realment són necessaris tants fanals? Si encenent un fanal sí i un altre no es veu perfectament, per què estem malbaratant tanta energia?

 

Si voleu conèixer més coses sobre estels, galàxies, planetes, forats negres i altres meravelles podeu fer clic aquí.

 

Al Prat fins que no s’ha deixat enrere la Festa Major no podem dir que el curs comença realment.

A partir d’avui, quan ja hem superat la fira, les atraccions de la Cirquera, els concerts… és quan realment ens hem de posar les piles. Comença la enyorada rutina de l’escola, aquest any més complicada per a molts pares per l’eliminació de la sisena hora a primària.

Queden records impagables com un concert, el somriure d’una criatura que observa un espectacle de circ, uns focs artificials o les llàgrimes d’un jove xinès.

Sí! Sí, ho heu entès be. Un dels records que trigaré a esborrar serà el d’un jove cuiner xinès que, impotent davant l’esbroncada d’una senyora gran (que no una gran senyora), es va girar discretament per eixugar-se les llàgrimes.

Això va succeir ahir, últim dia de la Festa Major, en un restaurant xinès d’aquells en els que tu agafes els productes crus i li portes al cuiner per que te’ls saltegi. El cuiner davant d’una horda de senyores amb plats replets de marisc anava cuinant i tornant a cadascuna el que li havia portat, excepte a una senyora que (des del principi) deia:

– Aquest no és el meu, on està el meu plat?

Poc a poc, totes les senyores van anar agafant el seu plat i marxant cap a la seva taula. Només va quedar una senyora, la que esbroncava el cuiner reclamant el seu plat. Només restava a damunt del taulell un plat i el cuiner amablement li deia a la senyora que aquell plat era l’únic que li quedava per entregar; la senyora (a qui jo havia sentit discutir abans amb les seves companyes, defensant que aquell dia no menjaria) davant de les explicacions del jove va rebutjar agafar aquell plat argumentant:

– Al meu plat hi havia tres gambes més!

Molt enfadada la senyora anava discutint amb tot aquell que se li acostava i la cara del cuiner s’anava transformant mentre li demanava que tornés a agafar el que desitgés, però que no deixés aquell plat (segurament no se’l menjaria ningú i algú recriminaria al cuiner aquell plat extra que havia preparat).

Doncs bé, al final la “senyora” va deixar aquell plat allà, no va demanar res més i segurament devia marxar cap a casa sense dinar; els cambrers es van quedar bocabadats i els altres clients que estàvem allà observàvem com el cuiner es girava d’esquena provant d’amagar el seu plor.

Aquesta història taaan llaaaaarga acaba (com no podia ser d’un altre manera) reflexionant: Heu pensat alguna vegada el nivell d’estrès d’aquest tipus de cuiners? Heu pensat en la quantitat de menjar que malbaratem als bufets lliures? Heu pensant alguna vegada en la quantitat de plats cuinats que abandonem impunement sense pensar en els que passen gana? Creieu que la “senyora” d’aquesta història aguantaria treballar en una cuina amb una calor sufocant, clients impertinents sense paciència i unes condicions laborals que segurament la majoria de nosaltres no resistiríem?

Aquest és un dia molt especial per a la majoria de nosaltres.

Avui es commemora la caiguda de Barcelona el 1714 a davant de les tropes de Felip V, després d’un llarg període lluitant per mantenir les nostres institucions i els nostres drets.

Tot va començar l’any 1700, quan el rei Carles II (de la Casa d’Àustria) va morir sense descendència. Al seu últim testament va deixar la corona a Felip d’Anjou (de la Casa dels Borbons), qui va ser proclamat Felip V de Castella i IV d’Aragó.

No tots estaven d’acord amb aquesta decisió: la Casa d’Àustria va proclamar rei l’Arxiduc Carles d’Àustria.

Anglaterra i Holanda es van oferir a ajudar a l’Arxiduc Carles i van declarar la guerra a Felip V i a França, que li donava suport.

En un principi, els catalans no van qüestionar el regnat de Felip V però poc després (tement pel seu govern) Catalunya, l’Aragó i València van donar suport a l’Arxiduc Carles, amb la promesa del anglesos de que, si s’aixecaven en armes contra Felip V, Anglaterra els faria costat.

L’any 1705 va començar la Guerra de Successió, amb el tractat de Gènova.

Poc a poc anaven caient places i, l’any 1713 després de firmar la Pau d’Utrecht amb els francesos, els anglesos es van retirar del conflicte, deixant sola a Catalunya davant de l’exèrcit franco-castellà.

Catalunya va decidir fer un darrer esforç i no rendir-se incondicionalment a les tropes de Felip V i, el juliol de 1713, va començar el setge a la ciutat de Barcelona.

El dia 11 de setembre de 1714 va caure Barcelona, començant llavors una etapa de repressió política i cultural.”

Aquesta és la meva manera d’explicar l’origen de la nostra DIADA NACIONAL. Segurament, si busqueu una mica, trobareu llibres o articles on us ho expliquin millor, on trobareu tots els fets i personatges que són tan significatius per a nosaltres.

També trobareu a la Història altres èpoques en les que Catalunya ha estat sotmesa, privada de la llibertat que com a poble té dret. A vegades no ha calgut una guerra per fer-nos sentir privats d’aquest dret; de vegades fins i tot en democràcia se’ns dona a entendre que els nostres drets són menys importants que els de l’Estat que ens “acull”.

Amb això no vull fer un crit per la INDEPENDÈNCIA, només vull demanar que es respectin les nostres idees, la nostra llengua i la nostra Història, que es pot contemplar des de diferents punts de vista  (ja sabeu allò de “todo depende del color del cristal con que se mira”).

Ara que estem a punt de començar l’escola, amb polèmica inclosa, hem de recordar que aquest és un país que acull a tot aquell que arriba i que si no donem a conèixer allò que som (com es fa arreu del món) aviat no serem ningú.

Sempre és millor sumar que restar, per això és important donar a conèixer als altres els teus ideals i la teva llengua, a la vegada que incorpores al teu bagatge personal tot allò que els altres hi vulguin aportar.

Feliç Diada!!!

compulsió lectora

Posted: 15/08/2011 in molt personal

Sovint em trobo llegint cinc o sis llibres alhora. Alguns parlen de dietètica, altres de psicologia, pedagogia o, senzillament, són algun tipus de manual per a pares; entre mig barrejo assaig, alguna novel·la seriosa i, de vegades, alguna novel·la rosa o juvenil; tot això sense contar alguns llibres d’anglès que vaig repassant o llibres estranys que trobo a la biblioteca i que sempre m’agrada tafanejar.

A la meva tauleta de nit s’amunteguen els llibres que estic llegint o tinc previst llegir ben aviat, sense parlar del llibre que acostumo a portar sempre a la bossa (no se sap mai, pot ser hauré de fer cua o esperar al parc mentre els nens juguen) o dels llibres que vaig deixant al menjador de casa meva o, de vegades fins i tot, al maleter del cotxe.

Alguns amics em diuen que és impossible llegir tantes coses a la vegada i no confondre les històries, però la gent acostuma a fer exactament això amb les sèries i els programes de televisió que acostumen a seguir.

Cada llibre té un moment o un estat d’ànim. Alguns llibres et van transportant tranquil·lament a un estat de relaxació perfecte per caure als braços de Morfeu, altres curen l’ansietat que provoca ser  mare, altres beneficien el teu cos (o la teva ànima) i altres senzillament tenen la funció d’entretenir, malgrat que sempre, sempre t’ensenyen quelcom nou.

No sóc una compradora compulsiva de llibres, malgrat que en compro molts, per això utilitzo la biblioteca pública. Sé que alguns llibres despertaran en mi una curiositat immediata (de fet una de les meves activitat favorites és cada principi de mes visitar la biblioteca per veure les novetats) però després d’haver-los tingut a les mans mitja hora perden tot el seu encant.

M’agrada el llibre tradicional, la màgia que desprenen les seves pàgines i la sorpresa que representa descobrir un nou paràgraf, encara que, tampoc faig fàstics al llibre digital malgrat que el trobi monòton i poc personal.

La qüestió és reduir la insalvable distància entre el que crec que sé i el que ignoro.