Segurament, si comencés aquest article parlant de neurotransmissors i d’hormones molts de vosaltres dubtaríeu entre llegir aquest post o anar a veure la tele una estona. No patiu, el meu coneixement sobre aquest tema és molt petit i no tinc intenció de fer una recopilació avorridíssima dels articles que es poden trobar a la xarxa. En comptes de tot això m’agradaria parlar-vos d’una droga que el nostre organisme segrega: les endorfines.

Les endorfines són la resposta del nostre cos davant de situacions agradables com poden ser coses tan senzilles com compartir una estona amb els amics, una estona d’exercici, l’amor, riure,  sentir música, alguns aliments…

Molta gent les anomena l’hormona de la felicitat, perquè produeixen una sensació que se li assembla molt. Són un aliat molt important del nostre organisme: poden millorar el nostre sistema immunitari i ajudar-nos a superar l’estrès del dia a dia, a sortir d’una depressió, a combatre el dolor…

En aquests temps que corren trobar un producte tant beneficiós per al nostre cos (i a sobre gratis) és un gran regal que cal utilitzar urgentment.

No és necessari llegir cap llibre sobre el funcionament d’aquestes hormones que el nostre cos allibera per si sol, tampoc necessiteu gaire informació sobre el tema, però si us ve de gust llegir una estona, un llibre molt interessant és “Endorfinas – la droga natural de la felicidad” escrit per Pepe Landázuri, publicat a l’editorial Océano i del qual ha sortit la frase que dóna nom al post que esteu llegint.


Anuncis

2011

Posted: 31/12/2011 in benvinguts!

Durant un any succeeixen moltes coses. Algunes passen desapercebudes i altres són tan evidents que és impossible oblidar-les. Algunes tenen una repercussió mundial i altres, en canvi, només afecten al nostre petit país. En aquest post només veureu una petita part, aquella que a la seva autora (o sigui jo) li ha causat més impressió durant aquest any que deixem enrere. Esperem que el nou any sigui una mica més benèvol amb els no-rics i que el delictes comesos pels poderosos deixin de quedar impunes.

Dintre de l’escassetat de bones notícies d’aquest 2011 m’agradaria destacar l’anunci del cessament definitiu de la violència d’ETA, el fet de poder llegir “La Vanguardia” en català, l’aclaparador èxit de “Pa negre” o les victòries del Barça.

Les notícies dolentes aquest any han superat amb escreix el que podíem esperar el primer de gener: el terratrèmol de Japó (i l’accident nuclear de Fukushima), la crisis alimentària a la banya d’Àfrica, els atacs terroristes a Noruega, l’erupció submarina a l’illa de El Hierro, el terratrèmol de Lorca, la crisis, l’atur, les retallades del Govern de la Generalitat, la situació de molts països de la zona Euro…

Dintre de les notícies que causen vergonya i una certa repugnància estan, com no podia ser d’un altre manera, l’abús dels bancs sobre particulars i petites empreses, el control de les agències d’inversió (i dels bancs) sobre la major part dels governs,   l’afer “Dominique Strauss-Kahn”, l’afer “Urdangarín”, el cas “Palau”, el cas “Camps” … en fi, la llista és molt llarga.

Dignes de lloança han estat totes aquelles manifestacions que al llarg de l’any 2011 hem anat vivint, el “Moviment 15-M”,  “Democracia Real Ya”, la “Primavera àrab”, o altres més petites protagonitzades per col·lectius sanitaris, estudiantils o de mestres.

El nostre planeta ha arribat als 7.000 milions d’habitants i han marxat personatges (bons i dolents) com Muamar el Gadafi, Osama Bin Laden, Kim Yong-Il, Peter Falk (el famós detectiu Colombo), Steve Jobs, Amy Winehouse , Liz Taylor o l’entranyable mona Chita.

En política, personalment, destacaria la dimissió de Silvio Berlusconi  i la majoria absoluta del Partit Popular.

En l’àmbit dels espectacles hem anat ben servits, tant en el que respecta al cinema (amb pel·lícules com “Super 8” o la segona part de “Harry Potter i les Relíquies de la Mort”)  com en el que respecta als espectacles mediàtics (amb el casament del príncep Guillem de Gales o la XXVI Jornada Mundial de la Juventud).

Avui s’acaba l’any i, encara que no sigui gaire original, només us vull desitjar:

Un feliç any 2012, ple de salut (per no haver de visitar la seguretat social), prosperitat (per no haver de visitar els bancs) i bones amistats (per poder visitar-les quan vulgueu)!!!

 

 

BON NADAL!!!

Posted: 24/12/2011 in benvinguts!

un ós panda al pas zebra

Posted: 03/11/2011 in llibres

Amb l’excusa dels colors blanc i negre, aquest llibre ens dóna a conèixer dos realitats tan diferents com la del Baljo i la Blanca. Dues històries que coincideixen en el temps però no en l’espai i que l’autor (Roc Casagran) va entrellaçant magistralment.

En Baljo és un noi de Gàmbia que s’embarca en una barcassa per arribar a Europa, amb un anell/amulet  com a única possessió. Té el convenciment de que no hi ha barrera que no pugui superar amb esforç i treball, que les mans et suen quan està a punt de succeir-te alguna cosa bona  i que les penes marxen abans si somrius.

La Blanca és una noia de Sabadell amb una història personal molt lligada al suïcidi. Té un desig molt fort de ser feliç i de tirar endavant, malgrat que la vida no sempre li posa fàcil.

Lluny de ser un drama, aquest llibre, és l’excusa perfecta per reflexionar sobre el nostre món des de dos punts de vista tan diferents com el blanc i el negre.

Per als que us pregunteu ¿què tenen  a veure un ós panda i un pas zebra en aquesta història? només us puc recomanar que llegiu el llibre.

 

Segur que la majoria de vosaltres sabeu que el passat dissabte estava prevista una pluja de Dracònides d’una activitat extraordinària. Bé, jo d’això no hi entenc gaire, però segons tinc entès, el fenomen de les pluges d’estrelles es produeix quan el nostre planeta travessa l’antiga òrbita d’un cometa i el que observem son les restes d’aquest que entren en contacte amb l’atmosfera de la Terra (al final del post trobareu un vídeo que us ho explicarà millor).

Doncs bé, disposada a observar la pluja d’estels vaig agafar el cotxe i vaig conduir en direcció a Castelldefels buscant un racó suficientment fosc per poder observar el que molts havien pronosticat que seria un espectacle que no es tornaria a repetir fins d’aquí a deu anys. Un dels problemes que segur afectaria per veure clarament aquesta pluja tan especial era la Lluna (que estava gairebé plena) i un altre la contaminació lumínica que malgrat haver conduït molts quilòmetres no vaig poder evitar.

De la pluja vaig poder veure ben poc però, quan ni tan sols a la platja vaig poder trobar un racó de foscor, de preguntes sobre la xarxa d’enllumenat públic me’n vaig fer una pila:

Quants quilòmetres d’enllumenat hi ha al nostre voltant? A quant puja la factura d’electricitat de tants quilòmetres d’il·luminació a les carreteres? Realment són necessaris tants fanals? Si encenent un fanal sí i un altre no es veu perfectament, per què estem malbaratant tanta energia?

 

Si voleu conèixer més coses sobre estels, galàxies, planetes, forats negres i altres meravelles podeu fer clic aquí.

 

Moltes vegades sentim  parlar d’intoxicacions alimentàries, de les al·lèrgies i les intoleràncies que ens poden causar un determinat tipus d’aliment, de la traçabilitat, dels perills químics o biològics de la cadena alimentària, d’additius alimentaris o, fins i tot, de biotecnologia.

Doncs bé, a casa nostra hi ha una agència que es dedica a controlar tot allò que està relacionat amb el que mengem:

L’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA)

L’ACSA té la finalitat d’aconseguir el màxim grau de seguretat alimentària a Catalunya. És un organisme autònom que controla coses tan diverses com l’origen dels aliments fins a la manera en què donem a conèixer els aliments als nostres infants, passant per temes tan diferents com són els conreus i els virus i bacteris que poden afectar als animals que arriben als nostres plats.

Periòdicament rebo al meu correu electrònic el butlletí de l’ACSA i, en l’últim número, he trobat material didàctic adreçat a les escoles perquè els infants de primària i els nois i noies de secundària aprenguin els conceptes principals de la seguretat alimentària.

La salut comença per l’alimentació. Ara, en temps de restriccions a la Seguretat Social, és més vàlida que mai la frase d’Hipòcrates:

QUE EL MENJAR SIGUI EL TEU ALIMENT, I L’ALIMENT LA TEVA MEDICINA.

Perquè veieu com és d’important l’alimentació al món dels nens i adolescents us deixo un link que no té res a veure amb l’ACSA però del que estic segura que tots podrem aprendre alguna cosa:

http://www.somelquefem.cat/index.php

 

Al Prat fins que no s’ha deixat enrere la Festa Major no podem dir que el curs comença realment.

A partir d’avui, quan ja hem superat la fira, les atraccions de la Cirquera, els concerts… és quan realment ens hem de posar les piles. Comença la enyorada rutina de l’escola, aquest any més complicada per a molts pares per l’eliminació de la sisena hora a primària.

Queden records impagables com un concert, el somriure d’una criatura que observa un espectacle de circ, uns focs artificials o les llàgrimes d’un jove xinès.

Sí! Sí, ho heu entès be. Un dels records que trigaré a esborrar serà el d’un jove cuiner xinès que, impotent davant l’esbroncada d’una senyora gran (que no una gran senyora), es va girar discretament per eixugar-se les llàgrimes.

Això va succeir ahir, últim dia de la Festa Major, en un restaurant xinès d’aquells en els que tu agafes els productes crus i li portes al cuiner per que te’ls saltegi. El cuiner davant d’una horda de senyores amb plats replets de marisc anava cuinant i tornant a cadascuna el que li havia portat, excepte a una senyora que (des del principi) deia:

– Aquest no és el meu, on està el meu plat?

Poc a poc, totes les senyores van anar agafant el seu plat i marxant cap a la seva taula. Només va quedar una senyora, la que esbroncava el cuiner reclamant el seu plat. Només restava a damunt del taulell un plat i el cuiner amablement li deia a la senyora que aquell plat era l’únic que li quedava per entregar; la senyora (a qui jo havia sentit discutir abans amb les seves companyes, defensant que aquell dia no menjaria) davant de les explicacions del jove va rebutjar agafar aquell plat argumentant:

– Al meu plat hi havia tres gambes més!

Molt enfadada la senyora anava discutint amb tot aquell que se li acostava i la cara del cuiner s’anava transformant mentre li demanava que tornés a agafar el que desitgés, però que no deixés aquell plat (segurament no se’l menjaria ningú i algú recriminaria al cuiner aquell plat extra que havia preparat).

Doncs bé, al final la “senyora” va deixar aquell plat allà, no va demanar res més i segurament devia marxar cap a casa sense dinar; els cambrers es van quedar bocabadats i els altres clients que estàvem allà observàvem com el cuiner es girava d’esquena provant d’amagar el seu plor.

Aquesta història taaan llaaaaarga acaba (com no podia ser d’un altre manera) reflexionant: Heu pensat alguna vegada el nivell d’estrès d’aquest tipus de cuiners? Heu pensat en la quantitat de menjar que malbaratem als bufets lliures? Heu pensant alguna vegada en la quantitat de plats cuinats que abandonem impunement sense pensar en els que passen gana? Creieu que la “senyora” d’aquesta història aguantaria treballar en una cuina amb una calor sufocant, clients impertinents sense paciència i unes condicions laborals que segurament la majoria de nosaltres no resistiríem?