un ós panda al pas zebra

Posted: 03/11/2011 in llibres

Amb l’excusa dels colors blanc i negre, aquest llibre ens dóna a conèixer dos realitats tan diferents com la del Baljo i la Blanca. Dues històries que coincideixen en el temps però no en l’espai i que l’autor (Roc Casagran) va entrellaçant magistralment.

En Baljo és un noi de Gàmbia que s’embarca en una barcassa per arribar a Europa, amb un anell/amulet  com a única possessió. Té el convenciment de que no hi ha barrera que no pugui superar amb esforç i treball, que les mans et suen quan està a punt de succeir-te alguna cosa bona  i que les penes marxen abans si somrius.

La Blanca és una noia de Sabadell amb una història personal molt lligada al suïcidi. Té un desig molt fort de ser feliç i de tirar endavant, malgrat que la vida no sempre li posa fàcil.

Lluny de ser un drama, aquest llibre, és l’excusa perfecta per reflexionar sobre el nostre món des de dos punts de vista tan diferents com el blanc i el negre.

Per als que us pregunteu ¿què tenen  a veure un ós panda i un pas zebra en aquesta història? només us puc recomanar que llegiu el llibre.

 

Segur que la majoria de vosaltres sabeu que el passat dissabte estava prevista una pluja de Dracònides d’una activitat extraordinària. Bé, jo d’això no hi entenc gaire, però segons tinc entès, el fenomen de les pluges d’estrelles es produeix quan el nostre planeta travessa l’antiga òrbita d’un cometa i el que observem son les restes d’aquest que entren en contacte amb l’atmosfera de la Terra (al final del post trobareu un vídeo que us ho explicarà millor).

Doncs bé, disposada a observar la pluja d’estels vaig agafar el cotxe i vaig conduir en direcció a Castelldefels buscant un racó suficientment fosc per poder observar el que molts havien pronosticat que seria un espectacle que no es tornaria a repetir fins d’aquí a deu anys. Un dels problemes que segur afectaria per veure clarament aquesta pluja tan especial era la Lluna (que estava gairebé plena) i un altre la contaminació lumínica que malgrat haver conduït molts quilòmetres no vaig poder evitar.

De la pluja vaig poder veure ben poc però, quan ni tan sols a la platja vaig poder trobar un racó de foscor, de preguntes sobre la xarxa d’enllumenat públic me’n vaig fer una pila:

Quants quilòmetres d’enllumenat hi ha al nostre voltant? A quant puja la factura d’electricitat de tants quilòmetres d’il·luminació a les carreteres? Realment són necessaris tants fanals? Si encenent un fanal sí i un altre no es veu perfectament, per què estem malbaratant tanta energia?

 

Si voleu conèixer més coses sobre estels, galàxies, planetes, forats negres i altres meravelles podeu fer clic aquí.

 

Moltes vegades sentim  parlar d’intoxicacions alimentàries, de les al·lèrgies i les intoleràncies que ens poden causar un determinat tipus d’aliment, de la traçabilitat, dels perills químics o biològics de la cadena alimentària, d’additius alimentaris o, fins i tot, de biotecnologia.

Doncs bé, a casa nostra hi ha una agència que es dedica a controlar tot allò que està relacionat amb el que mengem:

L’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA)

L’ACSA té la finalitat d’aconseguir el màxim grau de seguretat alimentària a Catalunya. És un organisme autònom que controla coses tan diverses com l’origen dels aliments fins a la manera en què donem a conèixer els aliments als nostres infants, passant per temes tan diferents com són els conreus i els virus i bacteris que poden afectar als animals que arriben als nostres plats.

Periòdicament rebo al meu correu electrònic el butlletí de l’ACSA i, en l’últim número, he trobat material didàctic adreçat a les escoles perquè els infants de primària i els nois i noies de secundària aprenguin els conceptes principals de la seguretat alimentària.

La salut comença per l’alimentació. Ara, en temps de restriccions a la Seguretat Social, és més vàlida que mai la frase d’Hipòcrates:

QUE EL MENJAR SIGUI EL TEU ALIMENT, I L’ALIMENT LA TEVA MEDICINA.

Perquè veieu com és d’important l’alimentació al món dels nens i adolescents us deixo un link que no té res a veure amb l’ACSA però del que estic segura que tots podrem aprendre alguna cosa:

http://www.somelquefem.cat/index.php

 

Al Prat fins que no s’ha deixat enrere la Festa Major no podem dir que el curs comença realment.

A partir d’avui, quan ja hem superat la fira, les atraccions de la Cirquera, els concerts… és quan realment ens hem de posar les piles. Comença la enyorada rutina de l’escola, aquest any més complicada per a molts pares per l’eliminació de la sisena hora a primària.

Queden records impagables com un concert, el somriure d’una criatura que observa un espectacle de circ, uns focs artificials o les llàgrimes d’un jove xinès.

Sí! Sí, ho heu entès be. Un dels records que trigaré a esborrar serà el d’un jove cuiner xinès que, impotent davant l’esbroncada d’una senyora gran (que no una gran senyora), es va girar discretament per eixugar-se les llàgrimes.

Això va succeir ahir, últim dia de la Festa Major, en un restaurant xinès d’aquells en els que tu agafes els productes crus i li portes al cuiner per que te’ls saltegi. El cuiner davant d’una horda de senyores amb plats replets de marisc anava cuinant i tornant a cadascuna el que li havia portat, excepte a una senyora que (des del principi) deia:

– Aquest no és el meu, on està el meu plat?

Poc a poc, totes les senyores van anar agafant el seu plat i marxant cap a la seva taula. Només va quedar una senyora, la que esbroncava el cuiner reclamant el seu plat. Només restava a damunt del taulell un plat i el cuiner amablement li deia a la senyora que aquell plat era l’únic que li quedava per entregar; la senyora (a qui jo havia sentit discutir abans amb les seves companyes, defensant que aquell dia no menjaria) davant de les explicacions del jove va rebutjar agafar aquell plat argumentant:

– Al meu plat hi havia tres gambes més!

Molt enfadada la senyora anava discutint amb tot aquell que se li acostava i la cara del cuiner s’anava transformant mentre li demanava que tornés a agafar el que desitgés, però que no deixés aquell plat (segurament no se’l menjaria ningú i algú recriminaria al cuiner aquell plat extra que havia preparat).

Doncs bé, al final la “senyora” va deixar aquell plat allà, no va demanar res més i segurament devia marxar cap a casa sense dinar; els cambrers es van quedar bocabadats i els altres clients que estàvem allà observàvem com el cuiner es girava d’esquena provant d’amagar el seu plor.

Aquesta història taaan llaaaaarga acaba (com no podia ser d’un altre manera) reflexionant: Heu pensat alguna vegada el nivell d’estrès d’aquest tipus de cuiners? Heu pensat en la quantitat de menjar que malbaratem als bufets lliures? Heu pensant alguna vegada en la quantitat de plats cuinats que abandonem impunement sense pensar en els que passen gana? Creieu que la “senyora” d’aquesta història aguantaria treballar en una cuina amb una calor sufocant, clients impertinents sense paciència i unes condicions laborals que segurament la majoria de nosaltres no resistiríem?

FESTA MAJOR AL PRAT !!!

Posted: 24/09/2011 in benvinguts!

Amics i amigues:

El post d’avui serà molt breu i l’aprofitaré per desitjar-vos una BONA FESTA MAJOR i donar la benvinguda als companys de la UOC que m’acompanyaran els propers mesos.

Us deixo un vídeo perquè aneu fent boca

Jordi Dauder

Posted: 17/09/2011 in tot un personatge

Ahir al matí, al llevar-me, la primera cosa que vaig sentir a la ràdio va ser la notícia de la mort de l’actor Jordi Dauder. Durant tot el dia vaig tenir al cap l’idea de fer un post sobre ell.

Quan una persona mor als 73 anys, avui en dia, crec que la majoria de nosaltres pensem que és una mor prematura. En el cas d’en Jordi Dauder, amb la seva prodigiosa veu i els seus interessants raonaments, penses que desapareix un personatge del que sempre podries haver aprés alguna cosa més.

L’any 57 va ser un dels estudiants que es va tancar al paranimf de la Universitat de Barcelona. Després d’això es va haver d’exiliar a París, on va estudiar història contemporània i va fer les seves primeres passes al mon del teatre, començant així una fabulosa carrera com a actor tant de teatre, cinema, televisió i doblatge.

Amb la pel·lícula “Camino” va guanyar el premi Goya com a millor actor secundari, amb la pel·lícula “Azaña, cuatro días de julio” va ser premiat amb  el premi de l’Acadèmia del Cinema Català (el Gaudí) per representar el paper protagonista i l’any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.

A la televisió l’hem pogut veure a “abogados”, “el comisario”, “guante blanco”, “poble nou” i tantes altres sèries… A Catalunya la majoria el recordem gràcies al paper que va fer a “nissaga de poder” representant a Mateu Monsolís durant 570 capítols, on ens va provocar, a la majoria de nosaltres, sentiments tan forts com la por, l’odi o (al capítol final) la pena.

Al món del doblatge l’hem pogut sentir a “Gladiator”, a “Star wars” o posant-li veu a Gregory Peck, Nick Nolte, Richard Harris…

Totes aquestes dades són només una pessigada del seu extens currículum. És impossible resumir en un post la feina feta per un actor tan gran, d’igual manera és difícil resumir les causes  polítiques i socials en les que estava compromès tan profundament.

Joan Barril al final del “Cafè de la República” (Catalunya Ràdio) l’ha definit així:

… representa una consciència crítica respecte a fets i ideologies que engrillonen les consciències. Jordi Dauder, l’actor i la seva veu prodigiosa, ha estat la manera que hem tingut tots de posar paraules a les situacions més fosques, com Gian Maria Bolonté a Itàlia, com Alan Alda a Estats Units. Jordi Dauder ha deixat el teatret de titelles sense so…”

Ens ha deixat un home que va reivindicar l’orgull de ser actor o actriu i d’estar al servei dels personatges, un home per a qui un premi era “un estímul per seguir lluitant per la nostra cultura, identitat i cinema   …  realment la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui.”

Pau Casals

Posted: 15/09/2011 in tot un personatge

I am a Catalan!  Això és el que va dir fa gairebé quaranta anys Pau Casals a l’ONU.

L’il·lustre Mestre del violoncel , com a agraïment per la Medalla de la Pau que aquest organisme li va concedir  va dir aquestes paraules:

Deixeu-me que us digui una cosa:
Sóc un català.
Actualment una província d’Espanya, però, què va ser Catalunya?
Catalunya va ser la nació més gran del món!
Us diré el perquè.
Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra.
Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides.
Totes les autoritats de Catalunya, al segle XI, es van trobar en una ciutat de França, que aleshores era catalana per parlar de pau, al segle XI!
Pau en el món i en contra de les guerres i de la inhumanitat de les guerres.
Allò era Catalunya.
Estic tan content, tan emocionat de ser aquí amb vosaltres…”
 

Ahir, 14 de setembre, la Fundació Pau Casals va oferir un concert homenatge per commemorar e l 40è aniversari de l’atorgament d’aquesta medalla i de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides. Un himne que el Mestre va compondre a petició de qui llavors era Secretari General de l’ONU, el birmà U Thant, i que va ser interpretat per primera vegada el 24 d’octubre de 1971, sota la direcció del mateix Pau Casals que llavors tenia 94 anys.

Paral·lelament es rememora el 50è aniversari de l’emblemàtic concert que Pau Casals va fer a la Casa Blanca davant del president John F.Kennedy.

Pau Casals era conegut internacionalment pel seu activisme com a defensor de la pau, la democràcia, els drets humans i la llibertat, havent estat nominat, fins i tot, per al Premi Nobel de la Pau.  Va manifestar públicament la seva oposició al règim franquista i el seu desig de veure una Catalunya no necessariament lliure, però sí amb un alt grau d’autonomia.

El “Cant dels ocells” una peça que tothom li atribueix (malgrat que sigui una cançó popular catalana d’autor desconegut) és reconeguda arreu del món com un himne per a la pau i no va faltar mai als concerts del Mestre Casals.

Aquest és un dia molt especial per a la majoria de nosaltres.

Avui es commemora la caiguda de Barcelona el 1714 a davant de les tropes de Felip V, després d’un llarg període lluitant per mantenir les nostres institucions i els nostres drets.

Tot va començar l’any 1700, quan el rei Carles II (de la Casa d’Àustria) va morir sense descendència. Al seu últim testament va deixar la corona a Felip d’Anjou (de la Casa dels Borbons), qui va ser proclamat Felip V de Castella i IV d’Aragó.

No tots estaven d’acord amb aquesta decisió: la Casa d’Àustria va proclamar rei l’Arxiduc Carles d’Àustria.

Anglaterra i Holanda es van oferir a ajudar a l’Arxiduc Carles i van declarar la guerra a Felip V i a França, que li donava suport.

En un principi, els catalans no van qüestionar el regnat de Felip V però poc després (tement pel seu govern) Catalunya, l’Aragó i València van donar suport a l’Arxiduc Carles, amb la promesa del anglesos de que, si s’aixecaven en armes contra Felip V, Anglaterra els faria costat.

L’any 1705 va començar la Guerra de Successió, amb el tractat de Gènova.

Poc a poc anaven caient places i, l’any 1713 després de firmar la Pau d’Utrecht amb els francesos, els anglesos es van retirar del conflicte, deixant sola a Catalunya davant de l’exèrcit franco-castellà.

Catalunya va decidir fer un darrer esforç i no rendir-se incondicionalment a les tropes de Felip V i, el juliol de 1713, va començar el setge a la ciutat de Barcelona.

El dia 11 de setembre de 1714 va caure Barcelona, començant llavors una etapa de repressió política i cultural.”

Aquesta és la meva manera d’explicar l’origen de la nostra DIADA NACIONAL. Segurament, si busqueu una mica, trobareu llibres o articles on us ho expliquin millor, on trobareu tots els fets i personatges que són tan significatius per a nosaltres.

També trobareu a la Història altres èpoques en les que Catalunya ha estat sotmesa, privada de la llibertat que com a poble té dret. A vegades no ha calgut una guerra per fer-nos sentir privats d’aquest dret; de vegades fins i tot en democràcia se’ns dona a entendre que els nostres drets són menys importants que els de l’Estat que ens “acull”.

Amb això no vull fer un crit per la INDEPENDÈNCIA, només vull demanar que es respectin les nostres idees, la nostra llengua i la nostra Història, que es pot contemplar des de diferents punts de vista  (ja sabeu allò de “todo depende del color del cristal con que se mira”).

Ara que estem a punt de començar l’escola, amb polèmica inclosa, hem de recordar que aquest és un país que acull a tot aquell que arriba i que si no donem a conèixer allò que som (com es fa arreu del món) aviat no serem ningú.

Sempre és millor sumar que restar, per això és important donar a conèixer als altres els teus ideals i la teva llengua, a la vegada que incorpores al teu bagatge personal tot allò que els altres hi vulguin aportar.

Feliç Diada!!!

lo que le falta al tiempo

Posted: 09/09/2011 in llibres

En aquesta novel·la he descobert el que, sense saber-ho, tots sentim en algun moment de la nostra vida: la dualitat. Segons el diccionari de la llengua catalana, la dualitat és la reunió de dos caràcters oposats en una mateixa persona o cosa.

Doncs bé, això és el que sentia conforme anava avançant  en la lectura d’aquesta novel·la escrita per la colombiana Ángela Becerra. D’una banda neguit per conèixer més detalls de la vida de la jove Mazarine i de la seva relació amb el seu mestre “Cádiz” i, de l’altre banda, pena per arribar a les últimes pàgines d’un llibre tan captivador.

Aquest llibre ens parla de sentiments, de què sent un artista (ja sigui pintor com Cádiz o fotògraf com la seva dona, Sara) quan amb el seu art vol fer que els altres vegin el món tal i com ell el contempla. Ens parla de relíquies, de lògies i de com el fanatisme pot contaminar-ho tot. Però també ens parla de sensualitat, de l’atracció que pot despertar en l’ésser humà el que està prohibit o del que (per tradició o per lleialtat vers algú altre) es considera brut o és pecat: ens parla de la dualitat de l’ésser humà.

El llibre ens narra la història d’una jove i excèntrica pintora que mentre descobreix el plaer de caminar descalça pels carrers de París s’enamora del cèlebre pintor que li dóna classes. La vida de la jove està molt lligada a una relíquia: el cos d’una santa adolescent que la lògia Arts Amantis busca desesperadament.

L’autora del llibre està considerada per la crítica literària la creadora del “idealismo mágico”, que (segons paraules de la mateixa Ángela Becerra) és la màgia al servei de les emocions.

Trepidant fins a l’última pàgina, i de vegades un mica confús, aquesta és una d’aquelles històries que provoca la necessitat de continuar llegint. La meva conclusió:

Necessito més llibres d’aquesta autora!!!

CosmoCaixa

Posted: 06/09/2011 in per visitar

Els últims dies de les vacances s’han d’aprofitar!

És per això que avui us parlaré de tot un clàssic, un museu perfecte per a totes les edats: CosmoCaixa.

Aquells de vosaltres que tingueu més de quaranta anys, segurament, recordareu haver visitat l’antic Museu de la Ciència en alguna excursió amb la vostra escola. No ha quedat gaire cosa d’aquell museu poc, o gens, interactiu (malgrat que en aquella època no s’utilitzava gaire el mot).

L’actual CosmoCaixa està emplaçat al mateix edifici modernista situat a la falda del Tibidabo i encara conserva el pèndol que ens encisava a tots només entrar. Desprès d’haver estat tancat, gairebé cinc anys, s’ha transformat en l’actual museu gràcies sobre tot a qui ha estat el seu director, l’eminent Jorge Wagensberg.

Aquest museu, que l’any 2006 va ser considerat millor museu d’Europa al rebre el premi  “European Museum of the Yeard Award”, és apte tant per a infants, que han de satisfer la seva curiositat tocant-ho tot, com per a adults amb diversos interessos.

Dintre del museu trobareu diferents espais com el Mur Geològic, la Sala de la Matèria, el Planetari o el Bosc Inundat. Com és impossible ser breu, i explicar-vos tot el que podeu veure i experimentar al visitar CosmoCaixa, el millor és que visiteu la seva pàgina web.

El meu consell és que no deixeu de veure ni el Planetari ni el Bosc Inundat on, quan entres, tens la sensació d’haver travessat una porta màgica que t’ha fet viatjar a un bosc de l’Amazònia: han recreat la humitat, la calor, els sons, la flora i la fauna d’un bosc tropical, on només falten els mosquits!

Us deixo un vídeo perquè un animeu a visitar aquest fantàstic museu.